Les cites d’estrangeria, un sistema que institucionalitza l’arbitrarietat

Autoria: Ana Gómez​, advocada a IACTA Sociojurídica SCCLP.

Cada vegada que un servei no funciona o ho fa de manera irregular genera frustració i impotència. Però, què passa quan un projecte de vida depèn d’un sistema que institucionalitza l’arbitrarietat? Això és el que els passa a milers de persones migrants que tenen moltes dificultats per accedir als papers, i una vegada que poden complir els requisits, la discrecionalitat amb la qual s’implementa el procediment esdevé un nou factor de control i desprotecció. 

Parlem d’arbitrarietat a diferents nivells i en múltiples manifestacions, algunes de més evidents, d’altres de més subtils però no per això menys determinants. Les persones migrants estan sotmeses a un règim d’excepcionalitat i violència institucional producte de la legalitat diferenciada que les sotmet al conjunt de la política migratòria espanyola. En termes generals, la situació d’excepcionalitat es fa ressò dels discursos i narratives dominants que sovint es vinculen en parlar de migració: crisi dels refugiats, allaus, afluència massiva... Això legitima polítiques i pràctiques en un mateix sentit: a situacions excepcionals, respostes excepcionals. Ens estem referint a un vincle politicoestructural entre excepcionalitat i migracions que dona lloc a un vincle juridicoestructural entre estats d’excepció i migracions. Desmuntar aquests tòpics suposaria escriure un altre article especial, però en aquesta ocasió ens aturarem a reflexionar un tema concret: el temps d’espera per obtenir cites a la Oficina d’Estrangeria de Barcelona.

Barcelona és la província on més cites se sol·liciten de tot l’estat espanyol, i la resposta gairebé normalitzada a aquesta demanda és la mateixa: «No hi ha cites disponibles». Les causes d’aquestes disfuncions, ens diuen, es deuen a algunes irregularitats detectades en l’aplicació informàtica, o l’increment dels tràmits que requereixen compareixença personal. També durant el període estival es gestiona el gruix de les estades d’estudiants, fet que, sumat a la reducció de la jornada laboral dels funcionaris i algun festiu local, dona com a resultat el col·lapse del sistema.

Però més enllà de les respostes, les que treballem en dret d’estrangeria i les mateixes persones migrants sabem que es tracta d’un problema que ve d’anys i que en realitat no són incidències aïllades o producte d’una conjuntura determinada, sinó que l’anormalitat en l’obtenció de cites és part d’un sistema de violència institucional que busca disciplinar i mantenir en situació de subordinació les persones migrants. El sociòleg argentí Javier Auyero afirma que l’espera s’institueix com a eina de control cap a les persones pobres, un mecanisme de dominació que opera com una manera d’anul·lar el subjecte polític, en condicionar la capacitat d’acció i generar una subjectivitat especial.

A l’estat espanyol primer s’ha d’esperar com a mínim tres anys per poder accedir a una residència regular. Després, la resposta de les administracions auxiliars per reunir els informes previs, a la qual cosa se suma més temps encara per aconseguir la cita a la Oficina d’Estrangeria. Posteriorment, un cop iniciat el tràmit, s’ha d’esperar (de nou) que l’administració resolgui i després perquè, en cas d’una resolució desfavorable, es consideri el recurs presentat.

Es podria pensar que estem davant d’un problema general; no es pot separar el temps d’espera de qualsevol tràmit, però en matèria d’estrangeria l’agonia de l’espera té un impacte diferencial. No només és la quantitat de temps invertit, és també la incertesa involucrada en l’espera. Tenir o no tenir papers depèn del reconeixement de la persona estrangera com a subjecte de drets en aquesta societat, o l’exercici de la vida familiar, i és aquí on resideix la potencialitat disciplinària.

Fa molt poc vam tramitar una residència per a una nena menor d’edat per mitjà de la seva mare, totes dues brasileres. La mare, amb molt d’esforç, va poder reunir els requisits per poder regularitzar-la. Després de molts mesos d’intents, el mes de desembre de l’any passat es va poder aconseguir la cita i la data atorgada va ser l’abril d’aquest any. Però va haver-hi una cosa més: la nena va complir 18 anys al mes de febrer, és a dir, entre la data de sol·licitud i l’obtenció mateixa de la cita. El dia en qüestió s’hi van presentar totes dues, amb tots els documents preceptius i, per descomptat, amb el comprovant de la cita. Però l’oficina d’estrangers d’ofici va donar de baixa el tràmit. «Vostè no pot regularitzar la seva filla; és major d’edat», els van dir. I tornar a començar.

Si apliquéssim com a advocades les normes del sentit comú, pensaríem que es poden activar vies legals perquè aquesta situació es rectifiqui, però a estrangeria hi juguen altres regles, les que posen a prova la lògica i la raonabilitat en cada tràmit. L’excepcionalitat es materialitza en aquest tipus de pràctiques. Una possible opció és intentar la via recursiva, però es demorarà anys a resoldre i una vegada més el mecanisme de dominació de l’espera s’activarà amb tota la seva intensitat.

Necessitem entendre l’excepcionalitat que viuen les persones migrants en el marc de la violència institucional racista; no podem seguir associant-la a simples actes discriminatoris. El racisme, com a producte de la modernitat eurocentrista, és un sistema de jerarquies de poder que s’estratifica i separa les persones en funció de diferents marcadors, com són lanacionalitat, l’estatus migratori, etc. Tot això condiciona l’accés a drets, oportunitats i recursos.

Les normes jurídiques no tenen una formulació neutra, sinó que són respostes legals assumides des de determinades perspectives per a la regulació de diverses situacions socials.

En matèria migratòria, la securitització i el control de fronteres d’una banda i la instrumentalitat de les persones migrants de l’altra s’erigeixen en paradigmes de la política migratòria espanyola i europea. Aquests objectius tenen guanyadors i perdedors, creen privilegiats i oprimits. Els que poden aprofitar-se directament i indirectament dels molts beneficis d’una classe treballadora desproveïda de drets, mà d’obra submisa, en permanent disponibilitat, i els que poden ser deshumanitzats i per això exclosos, criminalitzats i controlats constantment. 

La falta de cites va ser denunciada per la comunitat migrant i refugiada a Barcelona. Actualment com a acció política roman la tancada a l’antiga Escola Massana per exigir, entre altres reivindicacions, la derogació de la llei d’estrangeria, identificada como a eix regulador de la violència institucional. La política migratòria espanyola ha de canviar cap a enfocaments més realistes, coherents i inclusius, i perquè aquest canvi sigui possible hi ha d’estar implicada la societat en el seu conjunt.

Article publicat originalment a diarijornada.coop