Ser parella lingüística ha obert el meu angle de visió més enllà del que sempre havia contemplat

Els éssers humans vivim envoltats de fronteres. Fronteres invisibles, creades sense consciència, integrades en els nostres afers quotidians de tal manera que ni tan sols ens n'adonem que existeixen. Fronteres emocionals, fronteres culturals, fronteres ideològiques, fronteres econòmiques... fronteres i més fronteres establertes com a part integrant de la nostra vida que no estan assenyalades de cap manera, però que determinen els territoris que transitem i les relacions que establim.

Però després hi ha les altres fronteres, les que separen estats, països, i també estatus, econòmics i socials. En aquestes fronteres es poden visualitzar totes les contradiccions que la humanitat porta amb ella. Quan es traspassen, hom pot comprendre que el nostre món està construït des del caos i la desigualtat. Les generacions actuals de ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea podem desplaçar-nos lliurement pels països que la formen i això fa que no arribem a veure les dificultats que mostren la immensa majoria dels passos fronterers que limiten el planeta, però alguns tenim una edat que permet recordar altres temps en què sortir del teu propi estat comportava grans dificultats... dificultats que, tanmateix, no eren res en comparació amb les que han d'afrontar aquells que avui volen traspassar la més gran de les fronteres: la Gran Frontera, la que separa les illes de benestar, seguretat i llibertats col·lectives i individuals d'això que s'ha decidit anomenar el Primer Món, d'aquests altres mons on les coses són tan diferents.

Nosaltres som aquí, al costat bo d'aquesta frontera. Amb les nostres dificultats i les nostres mancances, sí, però amb unes condicions de vida que resulten inaccessibles per a milions de persones i aquí apareix un dels majors dilemes morals del nostre temps. D'un costat, l'empatia davant els nostres semblants, davant d'aquestes vides perdudes en l'intent de travessar la Gran Frontera; de l'altre, l'instint de protecció front al que és diferent que pot convertir-se en una amenaça per a allò que tenim.

Enfrontat en aquest dilema, que la demagògia pretén simplificar, però que en realitat demana molta profunditat, vaig tenir la sort de rebre la inspiració del meu amic Gonzalo, de qui em separa una frontera ideològica però a qui m'uneix una intensa vinculació emocional, que em va dur a formar part d'una cosa que es coneix com a parella lingüística.

A través de les persones de la Fundació Bayt al-Thaqafa, una entitat gestora del Programa estatal de protecció internacional, em vaig convertir en parella lingüística d'una persona acollida en aquest programa... algú que va haver d'abandonar el seu país, la seva casa, el seu treball, els seus amics, i fins i tot part de la seva família, per una qüestió de creences.

Ser parella lingüística és una activitat molt senzilla. Es tractar de donar a algú l'oportunitat de practicar la conversa en una llengua que no és la seva, però que està aprenent a través de cursos establerts dins d'aquest mateix programa de protecció internacional. Està clar que una cosa és l'aprenentatge de caràcter acadèmic, en què s'obtenen coneixements sobre la gramàtica, la sintaxi o el vocabulari, i una altra molt diferent la seva aplicació pràctica. A priori pot semblar absurd que calgui una persona concreta per a practicar una llengua que s'utilitza de manera comú allà on resideixes, però la presència d'aquestes fronteres invisibles a les quals em referia al principi suposa més traves de les que podem imaginar per a establir aquestes converses.

Partint d'aquestes premisses es pot creure que és el natiu d'aquesta parella qui ofereix alguna cosa, qui ensenya, mentre que la persona que està al programa de protecció es limita a rebre... res més lluny de la realitat. La persona amb qui comparteixo aquestes converses, Gufrán, de qui em separen tantes coses, fins i tot l'edat, no deixa d'aportar-me coneixements sobre la seva cultura, sobre la manera en què s'afronta la vida al seu país, Pakistan. Amb ell aprenc que moltes coses que passen aquí són similars a les que passen al seu país. Que l'essència de la humanitat, en el dia a dia, en la intimitat de les emocions, és exactament igual als dos llocs, més enllà de les diferències culturals o religioses.

En aquest aprenentatge la meva ment troba noves perspectives, no només sobre la informació que Gufrán aporta des dels seus coneixements i les seves experiències, sinó també sobre les meves pròpies estructures internes, sobre tot el que he anat sumant al llarg de la vida i ha acabat per constituir el meu propi ésser. Front al mirall d'un semblant tan diferent, la meva pròpia imatge pren matisos nous, matisos que obren el meu angle de visió més enllà del que sempre havia contemplat.

Ser parella lingüística és un gran regal de la vida...

Autor: Jorge Larena

Voluntari dels Equipos B del Programa d'Acollida Temporal a famílies sol·licitants de protecció internacional.

Contingut relacionat: La història d'en Gufran.

Bayt al-Thaqafa gestiona el Programa d'Acollida Temporal a sol·licitants de protecció internacional com a membre de la federació Red Acoge. El programa està finançat pel Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones​ i el Fondo Social Europeo.