Lluita lgtbiq+: Europa de drets, orient de repressió?
El racisme impregna àmbits molt amplis i es fa visible de formes que sovint no es contemplen. En el cas de la lluita pels drets de les persones lgtbiq+, sovint se’ns presenta els països occidentals menys homòfobs que els orientals, però fins a quin punt és verídica aquesta idea? Alguns estats i ideologies s’han apropiat del moviment pels drets de les persones lgtbiq+ i, implícitament, situen a la resta de països i cosmovisions com a hostils per al col·lectiu. Aquesta apropiació, com tots els prejudicis sobre altres societats, és racista i es coneix com homonacionalisme.
El concepte homonacionalisme, utilitzat per primer cop per J. Puar (2007), és la incorporació de la lluita lgtbiq+ als mecanismes de l’estat, tot integrant aquestes reivindicacions a una idea supremacista de nació. Com a conseqüència, es descontextualitza l’origen contrahegemònic de la qüestió i s’integra al discurs nacionalista, que reforça la dicotomia nosaltres – ells mitjançant un discurs xenòfob que utilitza la situació del col·lectiu en altres contextos culturals com a baròmetre de modernitat. D’aquesta manera, la legislació que regula la situació de les persones lgtbiq+ s’usa com a pretext per a generalitzar el compliment dels drets humans en un estat en qüestió, i jerarquitza països, cultures i ètnies en base a aquesta interpretació tergiversada de la realitat. En definitiva, l’homonacionalisme és una vessant del racisme que perpetua el colonialisme, ja que intenta fonamentar la pròpia superioritat i la inferioritat d’altres contextos amb la base pseudoobjectiva del respecte per les diversitats sexoafectives i de gènere.
La ideologia homonacionalista es mostra -entre d’altres- mitjançant l’anomenat pinkwashing, quan els estats destinen més fons i esforç a mostrar-se lgtbiq+ friendly que a realment implementar mesures per a millorar la vida de les persones del col·lectiu. És el cas d’Israel, que malgrat el conegut conflicte amb Palestina es presenta com a refugi per a les persones musulmanes homosexuals.
A la nostra societat, l’homonacionalisme oposa una realitat imaginàriament idíl·lica del col·lectiu a l’estat espanyol amb una suposada situació molt més desfavorable als països islàmics. Aquest supòsit entra en diàleg amb el concepte d’orientalisme d’E. Said (2003), entès com una manera esbiaixada que té la societat occidental de representar allò que es considera oriental i les seves manifestacions culturals. L’imaginari col·lectiu occidental estereotipa, encapsula i deshumanitza les realitats que no li són pròpies, i es representa a si mateix millor que Orient. D’aquesta manera, l’homonacionalisme i l’orientalisme s’alimenten mútuament i constitueixen una forma de racisme i islamofòbia.
Homonacionalisme i islamofòbia
Cal desmuntar les nocions racistes que atribueixen dogmàticament a les persones i societats musulmanes un rebuig cap a expressions de gènere i relacions sexoafectives dissidents. Dels 75 països que condemnen l’homosexualitat, 26 són de majoria musulmana i els altres 49 són d’altres religions. En primer lloc, és important contemplar que l’islam i la xaria, o llei islàmica, no són el mateix. La xaria és fruit de processos històrics, lluites de poder i interpretacions dels textos sagrats que, per analogia, suposen comportaments adequats a situacions determinades. Per tant, la religió no és lgtbiq+fòbica per naturalesa, sinó que les legislacions desfavorables al col·lectiu lgtbiq+ són conseqüència de determinades interpretacions dels cercles de poder i influència. L’Islam no és el que criminalitza el col·lectiu, sinó les lleis d’uns governs determinats que les sustenten amb interpretacions de l’espiritualitat.
Les declaracions de Daniel Ahmed (El Diario, 2016) donen suport a aquests arguments, quan expressa que les afirmacions que vinculen islam i rebuig al col·lectiu lgtbiq+ mostren no només un desconeixement i inexactitud respecte a la situació legal del col·lectiu en països de majoria musulmana, sinó que a més a més s’ignoren qüestions que cal plantejar, com ara: “És l’islam el que s’utilitza per justificar lleis discriminatòries?” o “La població local està d’acord amb aquestes lleis?”. Vinculant l’islam amb el rebuig al col·lectiu, diu l’activista musulmà lgtbiq+, s’invisibilitzen les estratègies de resistència que s’estan duent a terme per fomentar un canvi social quant a la consideració de les minories sexuals i de gènere i per a aconseguir un marc legal de protecció (Ahmed, 2016). S’ha d’evitar homogeneïtzar les persones, ja que no existeix un col·lectiu islàmic, sinó una suma d’espiritualitats i nocions islàmiques subjectives de les més de 1.700.000 persones musulmanes.
La dicotomia nosaltres – ells únicament alimenta discursos esbiaixats, i ni la societat catalana és tan inclusiva pel col·lectiu lgbtiq+ ni els contextos islàmics són necessàriament tan discriminatoris. D’una banda, l’Observatori de les discriminacions a Barcelona (2019), mostra que l’orientació sexual és el segon pretext de discriminació a la ciutat. De l’altra, a Estudio sociológico y jurídico sobre homosexualidad y mundo islámico (2016), L. Martín, M. Ródenas i F. Villaamil ofereixen testimonis de persones lgtbiq+ musulmanes que qüestionen el grau d’inclusió que tenen en el col·lectiu lgtbiq+ local. Els homes gais migrants, expliquen, a Espanya s’han d’enfrontar amb la noció del moro com a altre racial per antonomàsia, amb la càrrega simbòlica que associa els migrants com a delinqüents, i a altres estigmes com l’associació de l’homosexualitat masculina magrebina amb la prostitució. El racisme també impregna el col·lectiu espanyol i determina la possibilitat d’inclusió de persones magrebines tant al col·lectiu com a la societat en general, ja que les idees preconcebudes limiten el seu camp relacional i d’actuació.
Lluita lgtbiq+ en estats de majoria musulmana
Un cop vist que la societat occidental no és tan oberta com es podria pensar, cal deixar clar que la lluita a favor del col·lectiu lgtbiq+ a estats de majoria musulmana no té per què ser fruit de la influència europea amb càrrega ideològica al territori. Localment s’està treballant al respecte i, és més, el contacte amb Europa ha fet empitjorar la situació de les persones lgtbiq+ de països musulmans, tal com mostren diversos exemples històrics. En 1858, per exemple, es va descriminalitzar l’homosexualitat de tot el territori de l’imperi otomà, majoritàriament musulmà, però amb el mandat francès es va tornar a penalitzar. La situació de Líban, per exemple, és especialment rellevant en l’actualitat, ja que el govern ha desclassificat les orientacions sexuals no heterosexuals com a malalties. A més a més, el gener de 2016, la Cort d’Apel·lacions de Beirut va reconèixer el dret d’un home transsexual a canviar la seva documentació. Destaquen també els casos d’Albània i Bòsnia i Hercegovina, estats europeus de majoria musulmana amb legislació en contra de la discriminació homosexual. En darrer lloc, cal tenir en compte que en estats amb un context legal o social desfavorable per al col·lectiu també es lluita des dels marges per aconseguir revertir la situació, tal com passa a Tunísia amb l’associació Damj, que des de fa temps treballa pels drets humans de les persones lgtbiq+ al país.
En definitiva, l’homonacionalisme, alimentat per l’orientalisme, invisibilitza la lluita pels drets lgtbiq+ que s’originen en contextos no occidentals. Cal incorporar experiències múltiples i diverses per tal d’aprehendre la realitat i allunyar-se d’estereotips i biaixos que legitimen idees racistes. És profitós, també, mostrar els testimonis de persones d’orígens culturals diversos que puguin ser referents per a tothom.
Autor: Nil Requena, estudiant en pràctiques
Equip de Comunicació - No discriminació
