Educació per a tothom, amb tothom
En un món cada cop més globalitzat, caracteritzat pels fluxos d’idees, productes i persones, la diversitat cultural de la societat és un fenomen transversal que es veu també reflectit a les aules.
Què entenem per diversitat?
El dret a l’educació, tal com expressa Tarabini (2018) va més enllà de l’accés a l’escola i implica també l’accés a experiències escolars satisfactòries. Per tant, el deure de la institució educativa és treballar en clau inclusiva per tal de garantir un aprenentatge ple per a la totalitat de l’alumnat. La idea de diversitat cultural es construeix al voltant d’una distinció ontològica entre el grup amb què cadascú es reconeix, del qual s’identifiquen unes característiques fonamentals, i la resta de grups, que per essència manquen d’aquests trets elementals. D’aquesta manera, és imprescindible repensar de quina manera construïm la noció de “nosaltres” i quins impediments posem com a societat receptora a aquelles persones a qui no fem encabir en aquesta categoria. Si per “altres” entenem a totes aquelles persones que no s’ajusten a l’ideal normatiu, implícitament s’està entenent la diversitat com a carència.
La diversitat com a problema i la diversitat com a mite
En l’àmbit educatiu, Tarabini (2018) exposa que la diversitat pot abordar-se des de dues perspectives, com a problema o com a mite. En el primer cas, el subjecte de diversitat és únicament aquell alumnat que no s’adequa a la norma. La resta s’entenen com a “normals” i, per tant, se centra en les dificultats que això suposa. Les accions es desenvolupen en clau integradora, que no inclusiva, i van dirigides només a una part de l’alumnat, que s’ha d’emmotllar al que és percebut com a ideal. D’altra banda, la diversitat com a mite se centra en les virtuts del fenomen, en les seves potencialitats enriquidores. Però cal pensar aquesta noció en clau crítica: per a qui és enriquidora? Quina riquesa genera? Tal com diu Carbonell (2000), la diversitat no és inherentment beneficiosa, sinó que cal que es donin les condicions socials i polítiques per a ho sigui.
Així doncs, la diversitat no ha de ser entesa com a la finalitat de l’educació, sinó com a un mitjà per assolir l’objectiu final, que ha de ser garantir una igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans i ciutadanes de la societat. Un tracte equitatiu de l’alumnat, atenent a les necessitats individuals amb un desplegament de recursos i camins diversos, ha de servir per compensar les desigualtats i que, un cop finalitzat el seu pas per la institució escolar, la totalitat dels i les estudiants hagin pogut assolir la formació acadèmica i social que els permeti incorporar-se al món adult en les seves múltiples vessants (laboral, política, associativa, relacional...). La diversitat cultural no és un obstacle per a la igualtat, però tampoc pot ser entesa com a pretext per justificar desigualtats entre les persones, que han de poder aspirar a l’èxit educatiu en igualtat de condicions.
Diversitat en els centres educatius
Quant a la gestió de la diversitat per part dels centres educatius, és important destacar que l’escola no està aïllada de la resta d’àmbits de la vida. Per tant, per abordar la segregació escolar en determinats centres, sobretot quant al percentatge d’alumnat migrat, és indispensable passar del problema social al problema sociològic. Cal preguntar-se per què hi ha determinats centres amb una major afluència d’alumnat migrat, analitzant la segregació urbana, el preu de l’habitatge a la zona i les oportunitats de treball, entre d’altres. La segregació escolar és fruit de la segregació urbana. Seguint en la línia d’entendre la diversitat com a una qüestió que afecta al total de la societat, no únicament a qui no s’ajusta a la norma, propostes compensatòries com ara desplaçar amb autobusos a l’alumnat estranger per tal de disminuir la segregació són inadequades, perquè s’està actuant sense arribar a l’arrel de la qüestió.
En aspectes de migració, moltes persones estan en contra de la segregació, però la majoria d’instituts també segreguen internament a l’alumnat per nivell, sobretot en els darrers cursos de l’ESO. Aquesta situació crea experiències educatives desiguals per als i les alumnes, i seria interessant contrastar el percentatge d’alumnat estranger o descendent de famílies migrades en els grups de diferents nivells, per vincular una hipotètica diferència a la situació socioeconòmica de les famílies. En l’imaginari col·lectiu, la diversitat sol associar-se quasi automàticament a experiències migratòries i a persones racialitzades, però és un fenomen que afecta a tothom i pren diferents formes en situacions determinades, fins i tot entre persones que es consideren d’un mateix grup social. Totes les persones som iguals i diverses.
En aquest sentit, entenent la diversitat com a transversal, s’ha de gestionar de forma integral i cal interseccionar diferents agents de socialització, tal com recullen les XI Jornades de Consells Escolars de Comunitats Autònomes i de l’Estat: “L’atenció a la diversitat exigeix una acció coordinada dels centres educatius i de les famílies dels alumnes, tant amb finalitats informatives com d’implicació col·laborativa en els processos educatius” (2000, p.36).
En suma, per concloure aquest assaig és encertada la síntesi que proposen Gratacós i Ugidos, quan diuen que:
En l’etapa obligatòria cal una escola que aplegui tots els estudiants en la construcció d’una cultura comuna i compartida que asseguri la cohesió social i que fomenti, alhora, el progrés de cada infant i jove a partir de les seves capacitats i destreses fins arribar a les seves màximes possibilitats d’excel·lència (2011, p. 46).
Aquesta reflexió mostra la importància de crear un relat comú, un currículum escolar en el qual tothom pugui identificar-se i en què cada persona pugui aportar alguna cosa des de la seva experiència personal, tot creant espais de diàleg segurs. Els inputs no poden confondre’s amb els outputs, amb sentències com “l’alumnat immigrat assoleix pitjors resultats”. Amb un alumnat divers, és responsabilitat del sistema adaptar allò que passa a la caixa negra per tal de garantir una igualtat d’oportunitats per a tothom.
Fonts documentals
Carbonell, F. (coord.) (2000). Educació i immigració: Els reptes educatius de la diversitat cultural i l’exclusió social. Barcelona: Mediterrània. Recuperat de: https://usuaris.tinet.cat/mrpte/recursos/carbonell.pdf
Gratacós- Guillén, P. I Ugidos-Franco, P. (2011). Diversitat cultural i exclusió escolar. Dinàmiques educatives, relacions interpersonals i actituds del professorat. Fundació Jaume Bofill, Barcelona. Recuperat de: https://fundaciobofill.cat/uploads/docs/i/7/c/w/t/c/5/6/0/545.pdf
SA (2000). 21, L’atenció a la diversitat, l’escola intercultural. XI Jornades de Consells Escolars de Comunitats Autònomes i de l’Estat. Pamplona, Espanya. Recuperat de: http://consellescolarcat.gencat.cat/web/.content/consell_escolar/actuacions/3publicacions/publicacions_en_pdf/static_files/dossier21-atencio_a_la_diversitat.pdf
Sales-Ciges, A. (2020). Gestió de la diversitat cultural en contextos socioeducatius. Departament d’Educació, Universitat Jaume I. Recuperat de: https://portal.edu.gva.es/ceipcarlessalvadorvlc/wp-content/uploads/sites/310/2021/03/PADIE_provis_FEBRER-20_complet.pdf
Tarabini, A. (2018). Les paradoxes de l’atenció a la diversitat: una aproximació des de la justícia escolar. Revista Catalana de Pedagogia, [en línia], p. 153-75. Recuperat de: https://raco.cat/index.php/RevistaPedagogia/article/view/343182
