"La vida de Teresa va ser diàleg i trobada", Antonia Río, presidenta del Patronat de Bayt al-Thaqafa

 

 

 

 

Teresa crea Bayt al-Thaqafa perquè ella, quan va pel carrer, troba gent que està treballant, sobretot marroquins, immigrants que treballen en rases, carreteres, i pensa que han d’estar molt sols. I en algun moment ella diu: “Què faig jo a la universitat estant aquesta gent aquí?”. I es queda amb aquest interrogant. Va alternant la feina a la universitat amb engegar un centre a Santa Maria del Mar, on li van oferir tres pisos. Va arribar un moment en què va haver d’escollir entre acceptar la càtedra que li oferien o dedicar-se a una altra cosa. Decideix deixar la universitat per a dedicar-se exclusivament a estar amb les persones migrades.

 

A Santa Maria del Mar vam començar oferint classes de llengua. La Teresa de seguida va pensar a dedicar una de les classes a oratori, perquè li semblava molt important que la gent trobés un lloc prou digne per fer l'oració. I d’aquesta manera, es va fer el primer oratori a Barcelona.

 

María Ángeles Roque ho va recollir en un dels seus llibres, “El Islam plural”, com el primer oratori a Catalunya.

 

 

La Teresa va tenir coneixement de que a Sant Vicenç dels Horts hi havia un grup de famílies, en situació més estable. Llavors va tenir la idea de venir a Sant Vicenç dels Horts. Nosaltres som monges franciscanes i, per tant, havia de demanar permís. Li van dir que sí, i a mi em van proposar venir també cap a Sant Vicenç dels Horts. Em va semblar bé. I així vam començar a Sant Vicenç dels Horts nosaltres dues i després va venir una altra persona.

 

El capellà del poble va ser qui ens va presentar la primera família. I així és com vam començar anar establint relació amb més famílies. Parlant amb elles, estant amb elles... Veient una mica quines eren les seves preocupacions, com podíem col·laborar-hi nosaltres. En aquells moments, nosaltres tampoc sabíem massa què havíem de fer. En aquestes converses anàvem veient. Ens va semblar important fer classes de llengua per a que poguessin desenvolupar-se millor a la ciutat. Amb els infants fèiem classes de reforç. Una cosa que Teresa sempre va pensar va ser fer classes d'àrab perquè les nenes i els nens no perdessin la seva llengua, i per a que la integració fos més forta, des d'unes arrels més fortes, que no impliqués renunciar a la llengua i la cultura familiar. Que coneguin la seva identitat, la reconeguin i al valorin. Nosaltres sempre pensem que és molt important que la persona sàpiga qui és i d’on ve. Quan ho sap, pot fer un procés d’integració real.

 

 

 

Penso que el Bayt sempre ha estat molt important per Sant Vicenç i sempre ha apreciat que hi fóssim i que podíem aportar molt. En un principi vam tenir molta relació amb les escoles. El professorat tenia molt interès en aprendre l’àrab, per exemple. En conèixer la cultura familiar dels infants. Nosaltres podíem aportar el coneixement de la cultura, de la religió. D’allò que es podia fer i del que no. Quan hi havia una festa i la criatura anava a l’escola amb henna a la mà, semblava que la tenia bruta. I s’havia d’explicar que no era així. Eren coses molt simples, però que feien que els infants estiguessin a gust a l’escola i facilitava el contacte amb altres nens i nenes. Jo crec que això va ser d’un valor important.

 

 

Quan nosaltres vam venir a St. Vicenç, buscàvem casa al mateix temps que els germans de Sant Joan de Déu. Ens vam trobar buscant casa. Quan ens vam instal·lar va ser molt fàcil trobar-nos, compartir què fèiem. De seguida els va agradar col·laborar. I tenien l’oportunitat de facilitar-nos, en sanitat, moltes coses. 

 

Era una relació de dia a dia. Érem molt propers. Compartíem els dinars, els sopars, les feines, les inquietuds... sempre van formar part de l’associació. Primer vam funcionar com Associació d’Amistat amb les Pobles Àrabs i ells en van formar part. I quan ens vam constituir com a fundació van passar a formar part del patronat. Ha estat una relació molt estreta. 

 

 

Per la Teresa, el més important a la seva vida era el diàleg i la trobada. Una trobada que pertany al misteri. La seva vida va ser això, diàleg i trobada, era el que dirigia tot el seu fer. Tot el que feia tenia aquest fons.

 

 

 

Què m’ha aportat a mi? Compartir la vida i les seves circumstàncies amb les primeres persones migrades marroquins, en realitat, em va universalitzar l’ànima. Vaig aprendre a eixamplar i allargar el meu horitzó a tota la humanitat en les seves tradicions, històries, cultures i religions. 

 

 

A nosaltres el diàleg interreligiós ens sembla molt important, és el diàleg de la vida. Era el que a nosaltres ens agradava fer, sense trobar més teologies. Tothom érem gent senzilla, i era el diàleg de la vida. A les persones migrades els agradava parlar molt de Déu, a nosaltres també. I establíem un diàleg molt natural, en el qual tothom anàvem aprenent, que el meu Déu és el mateix Déu de l'altre i que és el Déu de tota la humanitat. I aquí tots creixíem i tots gaudíem. 

 

 

El Bayt s’ha anat adaptant. Al principi érem poquetes persones. Era tot molt familiar, era molt fàcil entendre-ho tot de seguida. Això ara costa una mica més. S’ha de treballar una mica més, amb més temps. Per anar-ho fent sempre. El que jo veig molt important és que la gent ens transforma. Nosaltres podem dir, però qui realment ens transforma són les persones. És molt important veure que la gent quan surt del Bayt no és la mateixa que quan va entrar. Li ha aportat molt. Això passa sempre. En aquest sentit el Bayt aporta molt. I això vol dir que no estem donant, se’ns dona, de quina manera la gent ens dona tant. I sí, ens dóna i rebem, perquè sortim transformats, sempre, i cada dia.

 

 

El que sí hem de tenir en compte al Bayt és que el perquè del Bayt no és pot perdre. La vida de Teresa va ser el diàleg i la trobada, és el que a ella la va moure sempre. I això és el que nosaltres no podem perdre mai i el que ens ha d’orientar en totes les nostres activitats. Aquesta trobada amb la gent, aquest diàleg, que es trobin acceptats. És molt important en la nostra primera trobada amb la gent que veien que s’apreciava la seva cultura, la seva religió. Els ajudava molt a valorar-se a sí mateixos.

 

No hauria de canviar mai que la gent es trobi acollida i a casa seva. Ara mateix pots escoltar gent que diu: aquesta és casa meva. Això ho he escoltat avui mateix. Jo mateixa em sorprenc. Ho he escoltat moltes vegades de la gent, i és molt important. Que la gent trobi casa seva, perquè de vegades no en té altra. I encara que la tingui, aquesta també és casa seva. Aquí les persones poden venir sempre, que seran acollides com a casa seva. 

 

 

Estic acostumada a treballar en el dia a dia. Teresa, per la seva formació, va treballar molt en explicar què era l’islam, la cultura, els seus valors... Hi havia gent que ho volia escoltar, potser ara no hi ha tanta gent que ho vulgui escoltar. Crec que és important dir-ho sempre. Que la gent té molts valors per aportar-nos i que els necessitem. Que avui som plurals i que això és una riquesa enorme. L’hem d’aprofitar, això ho hem d’anar dient sempre. Que la gent ho pugui entendre. Per això el contacte és molt important, és el que realment ens canvia, ens aporta. El que deia abans, ningú surt igual. Us poso l’exemple d’una noia que ha fet les pràctiques ara, ho valora tot tant, valora tant la gent com és. No en surt igual que quan va entrar.