“Bayt té una acollida especial: vinguis d’on vinguis, et sents al teu propi cercle”, Mohammed Fadili, usuari i col·laborador de Bayt des de 2007

La Fundació Bayt al-Thaqafa celebra que durant 50 anys ha esdevingut l’espai d’acollida de molta gent que ha vingut a Catalunya, fomentant la trobada entre cultures i religions. Mohammed Fadili hi ha estat vinculat des que va arribar a Catalunya sol amb 15 anys i n’ha sigut tant usuari com col·laborador de múltiples activitats.

Amb el suport de Jornal.cat.





 

Quan et vas vincular a Bayt, quant de temps portaves a Catalunya? Quina era la teva trajectòria?

Crec que a Catalunya no arribava a una setmana que just havia arribat. A Catalunya, això. Em van portar d'Andalusia a Tarragona, a un centre de menors que suposadament era per quedar-me allà. Vaig estar-hi dos dies comptats i em van fer el trasllat aquí a Barcelona, i ja aquí a Barcelona és quan vaig anar al centre on estava.

Com que tenia 15 anys, no podia accedir a una escola. L’única opció que hi havia per estudiar l'idioma són tallers que feien allà als centres de dia associacions i fundacions com Bayt. Es van posar en contacte amb mi des del centre, perquè Bayt ja hi tenia vinculació.

Vaig començar amb l'idioma, l'espanyol. I ja a través de les classes d'espanyol, he anat coneixent més gent d'aquí, més educadors, més responsables, més tallers i tal, i m'he anat apuntant a més coses. Futbol, català, carnet de conduir... Bé, em vaig apuntar a tot, perquè clar, teníem tot el temps lliure. No fèiem res. No podies treballar.

Nosaltres veníem amb una idea d'arribar i començar a treballar, però clar, no hi ha ningú que t'expliqui que sent menor i fins que no tinguis la residència, res. I clar, quan arribes i t'ho expliquen, tens un xoc. L'únic que pots fer són tallers, estudiar i poca cosa més pots fer. Aprofitar per aprendre l'idioma més ràpid i adaptar-te més ràpid.

"Nosaltres veníem amb una idea d'arribar i començar a treballar, però clar, no hi ha ningú que t'expliqui que sent menor i fins que no tinguis la residència, res."

Havent-ho viscut, com creus que hauria de ser l’acollida?

És a dir, el problema ja ve del principi i de com està fet el sistema. Quan arribes i t'acullen, l’arribada ja és el principi. És el que et marca o et perjudica i com està creat el sistema i tal. És a dir, molta gent porta un trauma increïble, perquè clar, el centre... Molta gent no s'ho creu llevat que hagi estat educador i hagi passat per allà. Hi ha experiències que són inoblidables, et marquen per tota la vida.

Hi ha gent que ha viscut al carrer i mira, estàs acostumat a dormir dos, tres, una setmana, dues, tres, al carrer. I dius, mira, ja tinc aquesta experiència, potser una cosa o una altra no m'afecten tant avui. I després hi ha gent que potser ha viscut sempre amb els seus pares i no ha tingut aquest moment tan desagradable de viure al carrer o de passar uns dies al carrer. I clar, quan passa per depèn quins centres, doncs et canvia la vida a malament. A molta gent, el fet d’estar tancat li provoca una depressió i clar, aquí és quan la gent comença a fer coses que no ha de fer, que no és una excusa, però és un fet. La gent, quan té depressió, el primer que li ve al cap és fugir i tenir més llibertat, per dir-ho així. No estar les 12 hores allà, tancat en un pati amb un munt de gent.

 

Com s’hauria de promoure un major sentiment de pertinença? Com hauria de ser la rebuda?

El sistema d'aquí d'Espanya està molt mal fet. Ja no és amb els joves que arribem... Jo soc immigrant, jo mateix ho dic, mira, i m’és igual que no tingui els privilegis que tinguin uns que siguin d'aquí, per dir-ho així. Em sembla bé perquè estan en el seu país, però ja el sistema discrimina la gent d'aquí. És a dir, els joves d'aquí no tenen futur. No hi ha un sistema creat per fer costat, donar suport als joves i donar-los més suport econòmicament i emocionalment, perquè tinguin com a mínim una pauta.

Tant pels d’aquí com pels immigrants. A nosaltres, l’únic que ens oferien és castellà nivell u, dos o tres. Hi ha molta gent que no ha estudiat, però també hi ha molta gent que ja amb 15, 14 anys ja tenen un nivell d'estudi super alt, és a dir, ja són gent intel·ligent que pots comptar amb ells, que depèn quines coses els proposis, poden adaptar-se més ràpid, i clar, l'únic que ens oferien és castellà, i a vegades ni això. És a dir, passaves tot el dia al centre, donant voltes, dormint... I en el centre que vaig arribar jo, no podies ni fer cursos. Ni cursos i a vegades ni d'idioma, tret que anessis a una escola d'adults i te’l paguessis.

Jo he anat creant vincles i he tingut molta relació amb molts educadors tant als centres de menors, estant al centre com fora del centre de menors també, i el mateix amb educadores d'aquí del Bayt. Hi tinc encara relació fins al dia d'avui, i algunes educadores fins i tot formen part de la meva família. Han estat al Marroc amb mi, han estat a casa meva i encara tenim una relació de família, per dir-ho així. I clar, no tothom, no tothom té aquesta sort ni tothom té capacitat per associar-se amb més gent. Jo com a mínim l’he tingut. Si fos pels centres, ajuda zero... T’ajuden a anar pel mal camí.

"Algunes educadores fins i tot formen part de la meva família."

Enguany, Bayt al-Thaqafa celebra el 50è aniversari. Com valores el rol que té en la societat i l’evolució que ha fet durant els darrers anys?

Des del 2007 al 2010 jo venia al Bayt de Barcelona. No coneixia el de Sant Vicenç dels Horts. Per casualitat de la vida i del destí, vaig estar a un pis d’acollida de Bayt entre 2010 i 2011. Aleshores, ja havia deixat de venir a Bayt, encara mantenia la relació amb educadors, ja m’havia independitzat, tenia la meva feina i estava fent un grau mitjà i, com que la vida dona moltes voltes, vaig començar altre cop de zero.

Estava treballant, ho compaginava amb els estudis, em quedava un any per acabar el grau mitjà, la feina on estava feien contractes per poder compaginar estudis i feina, i se’m va acabar el contracte perquè era de sis mesos només. Vaig anar a l’atur i després de l’atur, vaig rebre el subsidi, i llavors va acabar tot. Era la crisi i era més difícil accedir a una feina. Tenia dues opcions: un alberg o anar al carrer. Jo coneixia una educadora del Bayt, la Daniela, i li vaig trucar i li vaig demanar que guardés una maleta petita. Ella ja em coneixia i el primer que em va dir és que això tenia molt mala pinta i que tot el que m’havien anat aconsellant acabaria malament. Em va dir que parlaria amb la directora de Bayt per demanar-li si podia anar a un pis d’acollida de Bayt, i al final vaig acabar allà.

Allà vaig començar una altra vida, vaig conèixer altra gent i gràcies a ells he pogut tenir un contracte fix. He conegut també el centre de Sant Vicenç dels Horts i allà vaig conèixer a la que és la meva dona ara. La vinculació que tinc amb Bayt em va deixant pistes, però tot ben marcat.

 

Com descriuries l’acollida de Bayt?

Bayt té una acollida especial, perquè cada persona, vingui d’on vingui, et fan sentir com si estiguessis en el teu propi cercle. Et fan sentir com si estiguessis amb els teus paisans, en el teu propi país. Això fa que sigui una acollida molt especial, molt ràpida.

 

Com visualitzes Bayt en 50 anys?

Amb tanta tecnologia, potser Bayt ja tindrà robots automàtics que vagin ajudant a la gent pel carrer.

Abans que jo arribés, la gent m’explicava coses que havia fet Bayt. Ara, molta gent de Sant Vicenç em va explicant coses que si no hagués passat per Bayt no m’ho creuria. A molta gent que conec, la Teresa Losada els va pagar el casament, els papers... Molta gent, sense tenir cap vinculació amb Bayt, parla bé de Bayt i agraeix la feina que han fet.

També hi ha gent d’aquí que diu que només ajuden els migrants... Que pugin a dalt, un dia de repartiments, i veuran que ve gent de tot arreu. Tota la gent que sigui necessitada, si hi va, l’ajuden. Ve gent de tot arreu.

Després hi ha qui diu: «Per què he de pujar? Que m’ho portin a casa». Molta gent no puja ni rep cap ajuda de Bayt per una qüestió d’ego. Els fa vergonya què diu la gent.

 

Diries que aquesta vergonya va associada a l’auge del racisme a la societat?

El problema ja és que a la nostra societat hi ha racisme des que naixem. No es veu, però hi és. Entre nosaltres, també. En centres de menors, jo anava amb gent de diferents zones del Marroc i ja teníem racisme entre nosaltres. A part del que hi ha, que cada cop és més i més. Amb la tecnologia, depèn del que veus, a la televisió mateixa, es crea un odi increïble. I ara cada cop més i més. Ho creen i la gent d’aquí, sense ser-ne conscients, diuen: «els marroquins només viuen de les ajudes». Estant jo amb ells. I clar, jo he començat a treballar als 18-19 quan vaig sortir del centre, el més ràpid que he pogut, i potser ajuntant deu amics meus no tenen cotitzat el que jo he cotitzat ara. Amb coses així es crea l’odi i el racisme.