Ciutadania en venda: l’arrelament a l’Estat espanyol

El Dret Internacional dels Drets Humans (DIDH) reconeix el dret de sortir de qualsevol país, però no contempla el d’entrar a un altre. Així doncs, els estats s’encarreguen de gestionar els requisits per a l’obtenció de la ciutadania en la seva jurisdicció.  Com a conseqüència, en alguns països les persones migrades es troben amb dificultats i requisits específics a l’hora de regularitzar la seva situació administrativa en el país de destí.  A l’Estat espanyol, la LOEX, la llei que regula els drets de les persones estrangeres, propicia una xarxa il·legal de venda de contractes laborals ficticis, imprescindibles per aconseguir la regularització en el marc legal actual.

Per poder residir i treballar a l’Estat espanyol, cal sol·licitar l’autorització des del país d’origen.  Això només és possible mitjançant l’adquisició d’un contracte de feina en els sectors amb una demanda laboral que l’estat considera que no pot ser coberta per la població resident. Aquest requisit, gairebé impossible, empeny les persones a migrar de forma irregular. Tant aquestes persones com les que han caigut en situació d’irregularitat sobrevinguda, només podran accedir a la regularització per circumstàncies excepcionals, sent les més comunes l’arrelament social i l’arrelament laboral.

Quant a l’arrelament laboral, aquest únicament pot sol·licitar-se quan es pot demostrar una relació laboral no inferior a 6 mesos i s’ha estat en territori espanyol durant un període mínim de dos anys demostrables, deixant desprotegides a persones que hagin arribat després. A més a més, cal demandar l’ocupador, així que comporta una possible pèrdua del lloc de treball. L’arrelament social requereix un contracte laboral de com a mínim un any de duració a jornada completa o dos de mitja jornada amb la mateixa activitat, en aquest cas últim cas, en l’àmbit agrícola.  Per tant, depèn directament de la solvència de l’empresari i no de la persona contractada.

Així doncs, únicament aquelles persones “productives” per a l’estat són candidates a formalitzar la seva residència a Espanya, realitat contrària als Drets Humans, de caire universal. A més, els requisits necessaris no són coherents amb la situació econòmica actual, en la qual destaca una precarització laboral generalitzada. Red Acoge (2020) exposa, a més, que el temps exigit per aconseguir qualsevol tipus d’arrelament implica que un gran nombre de persones estrangeres que han arribat a Espanya quedin excloses de protecció per no ser considerades part de la ciutadania. Així, es veuen obligades a suportar abusos laborals per part d’ocupadors (quant a salaris, dies de descans, accidents o riscos laborals), als quals no denuncien per por de perdre el lloc de treball.

Xarxes il·legals i estafes

Aquesta situació legislativa tan estricta ha propiciat la creació d’una xarxa il·legal i fraudulenta de compravenda de contractes laborals falsos. Els mitjans de comunicació s’han fet ressò des de fa anys de com els empresaris s’aprofiten de la situació del col·lectiu migrant i els ofereixen documents falsificats que acrediten els requisits imposats per l’Administració. El preu d’aquests contractes ficticis pot ser de més de 7.000 euros, suma de per si important però encara més desorbitada si es té en compte que moltes d’aquestes persones provenen de països en els quals l’equivalència salarial mitjana en euros és ínfima. Per exemple, el salari en euros mitjà (2017) a Algèria és de 299,26€ i a Etiòpia, de 41,76€. Per tant, els estalvis no acostumen a ser suficients per a costejar el tràmit, com tampoc ho seran els ingressos que poden arribar a obtenir en l’economia submergida, l’única a la qual poden recórrer. Sovint, les persones s’han d’endeutar amb organitzacions delinqüents per a poder pagar els contractes. En moltes ocasions, tampoc és garantirà la regularització residencial, com ara quan la corporació emissora té deutes amb hisenda o es destapa una activitat criminal de l’empresa.

A Bayt coneixem aquesta realitat. Algunes de les persones que acompanyem, com en Hassan Sherioui, han comprat un contracte fals per regularitzar la seva situació. En Nizar Zaghmouri, tècnic de Bayt al-Thaqafa, té constància de com algunes d’aquestes persones han estat estafades o s’han endeutat tant per adquirir el contracte com per fer front als pagaments a la seguretat social, dels que també s’han de fer càrrec. Tant en Hassan com en Nizar coincideixen amb Ana Gómez, advocada de Bayt al-Thaqafa experta en temes de migració, en què la llei és la principal causant d’aquestes xarxes, ja que els requisits que es demanen són incoherents amb la realitat socioeconòmica de l’estat espanyol. Per tant, si se suprimissin aquestes condicions, les persones no haurien de recórrer a aquesta activitat per assolir l’arrelament. En tractar-se de quelcom irregular, les persones compradores de contracte queden totalment desprotegides i no poden reclamar res si l’operació no té el resultat esperat. En alguns casos paguen una gran quantitat de diners que no recuperaran si no s’accepta el document. Pel que fa a l’abonament del preu dels contractes, els testimonis exposen que les organitzacions emissores posen facilitats als compradors, especialment si hi ha confiança entre ambdues parts, com ara acceptant un pagament fraccionat.  Amb tot, en alguns casos els compradors no veuen mai els venedors, o només per signar i per donar-los els diners. Aquest anonimat afavoreix les estafes, que segons els testimonis són freqüents.

Quant a les possibles solucions del problema, Ana Gómez considera que no és qüestió de canviar un article o una llei, sinó que el problema està en com es percep la migració en el marc legal en general. Espanya entén el fenomen com a una amenaça, quelcom de què protegir-se, i vincula l’accés a regularització amb les necessitats del mercat laboral. Si s’entengués la migració com un dret, i a la persona migrada com a subjecte de drets que l’estat ha de garantir, la situació seria diferent. La migració, recalca, no és un fenomen aïllat, i no es pot separar d’altres qüestions com l’educació, els Drets Humans o la salut.

Per acabar amb aquesta situació, que perjudica enormement a les persones migrades, cal replantejar el model de ciutadania de l’estat espanyol i incorporar un enfocament que contempli totes les persones que es trobin dins la jurisdicció d’un país. Migrants, nacionals i apàtrides tenim tots i totes els mateixos Drets Humans. Més enllà de castigar qui ven contractes, fa falta acabar amb l’arrel del problema: un llei abusiva que per si mateixa fomenta la creació d’aquestes xarxes clandestines.

Autor: Nil Requena

Equip de No discriminació - Comunicació